Fer de regidora i moltes coses més

La política ofereix l'oportunitat de transformar l'entorn, i en el cas de la política municipal des de la proximitat del teu poble. Em sento amb una gran responsabilitat així com privilegiada de poder observar la realitat des d'un altre punt de vista, de conèixer els temes a fons, de posar-hi el meu granet de sorra... i ho faig sentint-me acompanyada d'un gran equip humà (dins i fora de l'ajuntament).

Per desgràcia, implicar-se políticament no és un fet gaire valorat; es fa evident que ens cal una reflexió profunda i impulsar un nou model polític que ajudi també a canviar això. El què si és cert és que prendre decisions no és fàcil per a ningú i els regidors o regidores amb més o menys experiència, més o menys del teu agrad es troben prenen decisions contínuament, assumint responsabilitats i lluitant dia a dia contra una administració que ella mateixa s'ha anat embolicant i creant un laberint administratiu que fa les accions més lentes del què tots podem entendre.

Des que compatibilitzo la meva feina de mestra (la feina que he volgut fer des que era petita) amb la d'assumir diverses àrees a l'actual govern local (organització, recursos humans, atenció ciutadana i participació) les setmanes passen volant i la intensitat dels dies ha crescut enormement. Continuo fent les meves classes de música, tot i que a mitja jornada, continuo les meves aficions tot i que hi dedico menys temps, continuo compromesa amb diverses associacions malgrat no hi puc ser tant activa, continuo dedicant temps a la família tot i que competeix temps amb moltes altres preocupacions... Tot plegat, faig de regidora i moltes altres coses més, i tot i que les moltes altres coses més existien primer es fa difícil ajustar la balança quan estàs convençut (com és el cas) que estàs davant una oportunitat única i disposat (com és el cas) a fer el màxim productiu possible el teu pas per l'ajuntament.

Serveixi doncs aquesta reflexió com a propòsit necessari de perseguir l'equilibri entre tantes vocacions, aficions i especialment l'atenció a la família que és el pilar sobre on tot es recolza.

Els ingredients de la participació

Quan fa temps que no fas una cosa, o quan no l’has feta mai, cal entrenament. Cal aprendre’n primer! Per això estic convençuda que apostar per l’educació en la participació i en projectes que fomentin la comunitat és clau perquè el dia de demà els nostres nens i nenes, els adults de llavors, ho facin molt millor que nosaltres.

Més enllà d’aquesta aposta de futur en què crec fermament, podem apostar per una participació més real des d’ara mateix, amb les eines que tenim. Com en tots els plats de bona cuina, calen bons ingredients i un procés curós perquè en surti un bon resultat. Crec que, pel que fa a participació,  els ingredients que hem de tenir en compte de forma principal són:

-       La voluntat política de posar en consideració de la gent les qüestions que afecten al poble, fomentant una visió col·lectiva de les situacions. (quin carrer arreglem? El què està pitjor o el meu?)

-       La responsabilitat d’oferir la informació i arguments suficients perquè es pugui escollir d’una manera raonada, coneixent els avantatges i els inconvenients de cada proposta, els motius  i els efectes de cada decisió que es pugui prendre.

Amb la combinació d’aquests dos ingredients, obtindríem una participació més real, més sòlida de la que estem practicant. I, és clar, també cal tenir en compte que en el procés d’aprenentatge d’aquesta nova manera de fer,  hi cal molta paciència, enginy, perseverança i, sobretot, no gaires presses electorals.

Per baixar en el pla de la realitat immediata: Quina motivació tècnica tenia cadascuna de les opcions proposades en la renovació del passeig? Només hi jugava l’aspecte estètic? S’havia previst l’efecte de les llevantades, el vent, el trànsit, l’eficiència en la neteja... en cada opció? No hauria estat convenient un debat sobre l’adequació de les propostes abans de posar-les a votació? La participació tal com va ser plantejada és suficient per donar per validada la solució? Jo expresso els meus dubtes.

Una nova manera de fer és possible.

Espècie en perill: autònoms

A casa en tenim un! 

Un animal d'aquesta espècie que anomenem autònoms; un d'aquests que plogui o nevi, faci mal el peu o l'esquena surten de casa dia a dia per fer la seva feina, tantes hores com calgui procurant guanyar-hi un sou. 

Fins aquí tot bé! Sortir a donar-ho tot (a la vida i a la feina) són valors importants. Ara bé, un autònom ha de generar 2000€ mínim mensuals per a poder guanyar un sou inferior 1000€! Com és això? On va a parar la diferència d'aquests 1000€? La resposta es troba en els tant apreciats impostos. Podríem fins i tot trobar-ho raonable, doncs els impostos (en principi) són retornat en forma de servei als ciutadans, i és clar, tenen un cost. No es tracta tant del pagar molt o poc, si no, per què paguem? en què són invertits aquests diners? i pagar-los amb el convenciment de què l'aportació que es fa garanteix els pilars del benestar. Un sistema en què participem amb impostos i, llavors, plegats com a societat gaudim d'un sistema públic que s'encarrega de repartir la riquesa en funció de les necessitats. 

La veritat, però, és no passa ben bé així; i mentrestant, es promociona el model d'autònoms que pedalen i tenen pocs drets, vers altres treballen "fent la viu viu" i gaudeixen de prestacions. Els autònoms i la petita empresa estan en perill. 

Si un autònom té tants pocs drets en baixa de malaltia, en prestacions d'atur, en... alhora que té tantes obligacions d'impostos em costa d'entendre com el sistema actual correspon a incentivar la dinamització econòmica i ajudar els petits empresaris a crear ocupació (o a auto-ocupar-se, si més no).