Quan fa temps que no fas una cosa, o quan no
l’has feta mai, cal entrenament. Cal aprendre’n primer! Per això estic
convençuda que apostar per l’educació en la participació i en projectes que
fomentin la comunitat és clau perquè el dia de demà els nostres nens i nenes, els
adults de llavors, ho facin molt millor que nosaltres.
Més enllà d’aquesta aposta de futur en què
crec fermament, podem apostar per una participació més real des d’ara mateix,
amb les eines que tenim. Com en tots els plats de bona cuina, calen bons
ingredients i un procés curós perquè en surti un bon resultat. Crec que, pel
que fa a participació, els ingredients
que hem de tenir en compte de forma principal són:
-
La voluntat política de posar en consideració
de la gent les qüestions que afecten al poble, fomentant una visió col·lectiva
de les situacions. (quin carrer arreglem? El què està pitjor o el meu?)
-
La responsabilitat d’oferir la
informació i arguments suficients perquè es pugui escollir d’una manera
raonada, coneixent els avantatges i els inconvenients de cada proposta, els motius i els efectes de cada decisió que es pugui
prendre.
Amb la combinació d’aquests dos ingredients,
obtindríem una participació més real, més sòlida de la que estem practicant. I,
és clar, també cal tenir en compte que en el procés d’aprenentatge d’aquesta
nova manera de fer, hi cal molta
paciència, enginy, perseverança i, sobretot, no gaires presses electorals.
Per baixar en el pla de la realitat immediata:
Quina motivació tècnica tenia cadascuna de les opcions proposades en la
renovació del passeig? Només hi jugava l’aspecte estètic? S’havia previst
l’efecte de les llevantades, el vent, el trànsit, l’eficiència en la neteja...
en cada opció? No hauria estat convenient un debat sobre l’adequació de les
propostes abans de posar-les a votació? La participació tal com va ser
plantejada és suficient per donar per validada la solució? Jo expresso els meus
dubtes.
Una nova manera de fer és possible.
