A casa en tenim un!
Un animal d'aquesta espècie que anomenem autònoms; un d'aquests que plogui o nevi, faci mal el peu o l'esquena surten de casa dia a dia per fer la seva feina, tantes hores com calgui procurant guanyar-hi un sou.
Fins aquí tot bé! Sortir a donar-ho tot (a la vida i a la feina) són valors importants. Ara bé, un autònom ha de generar 2000€ mínim mensuals per a poder guanyar un sou inferior 1000€! Com és això? On va a parar la diferència d'aquests 1000€? La resposta es troba en els tant apreciats impostos. Podríem fins i tot trobar-ho raonable, doncs els impostos (en principi) són retornat en forma de servei als ciutadans, i és clar, tenen un cost. No es tracta tant del pagar molt o poc, si no, per què paguem? en què són invertits aquests diners? i pagar-los amb el convenciment de què l'aportació que es fa garanteix els pilars del benestar. Un sistema en què participem amb impostos i, llavors, plegats com a societat gaudim d'un sistema públic que s'encarrega de repartir la riquesa en funció de les necessitats.
La veritat, però, és no passa ben bé així; i mentrestant, es promociona el model d'autònoms que pedalen i tenen pocs drets, vers altres treballen "fent la viu viu" i gaudeixen de prestacions. Els autònoms i la petita empresa estan en perill.
Si un autònom té tants pocs drets en baixa de malaltia, en prestacions d'atur, en... alhora que té tantes obligacions d'impostos em costa d'entendre com el sistema actual correspon a incentivar la dinamització econòmica i ajudar els petits empresaris a crear ocupació (o a auto-ocupar-se, si més no).
